Aquest treball l’he realitzat amb el propòsit de resoldre la pregunta següent: Per què hi ha poca presència de la dona als grups de heavy metal?
Realitzant una hipòtesi principal abans d’iniciar una possible resposta a aquesta complexa pregunta, en la meva opinió tot el conjunt ideològic que s’atorga al heavy metal ha tingut des de sempre connotacions masculines i, com a conseqüència, un rebuig cap al sector femení. A partir d’aquesta afirmació em qüestiono el següent: Hi ha poques dones en grups de heavy perquè sigui un gènere que escoltin més homes que dones, o bé hi ha poques dones que escoltin heavy a causa de la poca presència de les seves semblants en grups d’aquest estil? El constructe [no sé amb certesa si real o irreal] que el heavy metal és un estil de música escoltat per un públic majoritàriament per masculí probablement justifiqui la presència de tot un conjunt d’elements que ajuden a destacar-ne la “masculinitat”. Com a prova, es pot observar en la posada en escena una actitud “forta”, amb “caràcter”, “firmesa”,... (per exemple, posades d’escena en directe del grup Manowar) que en la nostra societat està associada més amb el gènere masculí que el femení. És evident que, sobretot als grups més reconeguts a nivell comercial, hi ha poca presència de dones, fet que demostra que s’ha creat una clara imatge de “masculinitat” que es fa laboriós posar-la en dubte. L’adjectiu heavy, que en anglès significa “pesat”, “fort”, contrasta amb l’adjectiu dèbil, qualitat que la societat i la història sempre ha atorgat a la dona tant a nivell físic com mental. Tot i que en aquests temps més recents la dona com a ésser ha guanyat independència i ha igualat els seus drets respecte l’home (en societats com, per exemple, l’occidental), trobem exemples que, inconscientment, encara contenen l’herència del masclisme del passat, l’associació inconscient de fortalesa (relacionada amb heavy) al mascle contrastat amb debilitat en la femella.
Amb aquest anàlisi pretenc investigar si entre tot el conjunt de persones que els hi agradi aquest estil i se’n considerin seguidors hi ha presència d’elements que puguin discriminar a la dona i, com a conseqüència d’això, que aquesta no s’acabi d’acceptar del tot com a membre d’un grup de heavy metal.
METODOLOGIA
He considerat l’aplicació d’una metodologia de caire culturalista, considero essencial entendre la forma de pensament de tot aquell conjunt de persones que es sentin pròximes al fenomen musical del heavy metal i si aquest condiciona d’alguna manera l’exclusió la dona. És evident que la música per a sí sola no fa separacions ni distincions, ho fan el conjunt de ideologies i comportaments dels actors a través d’aquesta música, és per aquest motiu que trobo adient el model de Merriam per a aquest tipus d’investigació.
I. Comportament.
Per a l’anàlisi del comportament faré una comparació de dos concerts de heavy metal als que vaig assistir. El primer és del grup Onirion, grup provinent de Barcelona format exclusivament per homes, i el segon és Girschool, un grup londinenc on tots els seus components són dones.
• Físic: A Onirion, la disposició dels membres era la següent: al darrere hi havia el bateria, i al davant, d’esquerra a dreta, el guitarrista solista, el cantant (i guitarrista rítmic) i el baixista. Durant tot el concert van tenir una actitud bastant estàtica, excepte el cantant, que a les parts instrumentals, on aquest no cantava, s’apropava a qualsevol dels dos membres que tenia al costat, probablement per a demostrar una unió encara més forta amb aquell membre en aquell moment. El baixista mostrava la seva emoció movent constantment el cap i el cabell cap a una banda i una altra (gest que està molt assimilat pels seguidors de heavy metal i que s’efectua per a demostrar l’exaltació que se sent en el moment de sentir o tocar una cançó). Les parts on el cantant realitzava notes molt agudes i sostingudes en un període de temps bastant extens eren ressaltades, el cantant les efectuava amb més potència i ràbia que les parts anteriors. El segon grup, Girlschool (grup creat als anys 70 on han format part d’aquest un total de 10 persones, totes dones), actualment i de la mateixa manera que Onirion, està composta per quatre membres: una cantant i guitarrista rítmica, una guitarrista solista, una baixista i una bateria, i estaven col·locades exactament de la mateixa forma que Onirion. Potser eren una mica més estàtiques que Onirion, però tenien gestos molts similars a aquests (per exemple moviment de cap i cabell) i d’altres que Onirion no féu (gest banyes amb la mà, treure la llengua i tocar els instruments amb les cames una mica inclinades en serien alguns exemples). L’únic element que em va sorprendre va ser la veu. Tot i que la música instrumental era més agressiva que la d’Onirion (a causa de la guitarra rítmica i la bateria, que juntes feien un acompanyament més ràpid i constant que a Onirion), la veu [segons el meu punt de vista] no tenia la potència requerida, estava mancada de l’energia i rebel·lia característics del heavy, a excepció de paraules determinades que les cantava de forma més “trencada” per a destacar la seva importància [però no crec que això depengui del fet de que ho cantés una dona, sinó pel fet que aquesta no cantava amb la forma més associada al heavy metal].
• Social: Seguint el model de Merriam de distingir entre el comportament social de l’individu músic i l’individu no-músic. Pel que fa al músic, és a dir, els grups en sí, Onirion, a nivell d’interacció amb el públic, el baixista i el cantant eren els que connectaven millor. El primer, animava a seguir el ritme amb les mans enlaire i el segon l’incitava a repetir algunes tornades de cançons específiques que el públic ja se sabia. A nivell de comportament social entre els membres del grup, l’individu que representava el nexe d’unió era el vocalista, que s’anava ajuntant cada breus períodes de temps amb el guitarrista solista i el baix, i intercanviada mirades de complicitat amb el bateria. Girlschool tenia una interacció amb el públic mes distant que Onirion pel fet de que aquest no fos pròxim al grup, però això no vol dir que no el sabés animar. La guitarra solista quan anava a fer els solos s’apropava més a on estava el públic i s’ajupia. D’aquesta manera, es trobava posicionalment i sentimentalment més a prop d’aquest; però sens dubte la que motivava més era la cantant, que estava constantment aixecant els braços i fent gestos dedicant-los als fans. De la mateixa manera que Onirion, a les parts instrumentals, la cantant i guitarrista rítmica de Girlschool s’apropava a una dels membres del grup, també a la baterista; intercanviava riures o els feia ganyotes com a possible mètode per alliberar-les de tota tensió i després tornava a la seva posició central. En conclusió, tant a Onirion com a Girlschool s’observa la figura del cantant com a persona que motiva i anima la resta del grup; el fet que tingui la posició més cèntrica l’ajuda a desenvolupar millor la seva tasca. En referència a l’individu no-músic, és a dir, el públic en sí, el d’Onirion era conegut i, per tant, a part de voler gaudir de la musica, també estaven allà per a donar suport com a amics, coneguts i familiars del grup, això permet que hi hagi un millor enteniment entre Onirion i el públic, i que la relació sigui més propera. El públic reia amb el grup, era com una festa d’amics. A Girschool el públic es mostrava molt entusiasmat i anhelava escoltar temes mítics d’aquest grup com “Emergency” o “Race with the devil”. En les tornades d’aquests temes és on es produïa la connexió més forta entre el públic i el grup i entre els diferents individus del públic: gairebé tothom repetia les estrofes principals cantant de la manera més forta i entusiasta possible. La connexió entre el públic també es notava en situacions com, per exemple, quan gent totalment desconeguda intercanviava mirades de felicitat i emoció, o quan es produïen imitacions de gestos i crits (entre cançó i cançó, en el moment d’exclamar la bona tasca dels cantants, quan algú situat al costat d’un individu cridava, aquest s’hi sumava, i després s’hi sumaven els del voltant, i així fins a arribar a ser un col·lectiu important de gent).
• Verbal: A Onirion, el cantant mostrava proximitat amb el públic explicant o presentant alguns temes entre cançó i cançó. Quan deia el nom del tema que tocarien a continuació, ho feia amb un to potent que tenia per finalitat crear unes expectatives positives al públic sobre aquest. Girschool no presentava els temes d’una manera tan personal com el grup anterior, però connectava amb el públic amb frases amb funció motivant tals com: “Barcelona, you rock!”. D’aquest grup cal destacar comentaris entre cançons com “I don’t hear you! [I aleshores el públic cantava més fort]” o “here we go! [i aleshores la vocalista cantava la tornada]”. Aquest tipus de comportaments verbals diversos es deu, principalment, a la diferència d’ambient entre ambdós grups. Onirion, tot i que sigui un grup prometedor, de moment no ha tingut molta fama ni nacional ni internacional, i per tant es trobava en l’entorn familiar i íntim explicat anteriorment. Girlschool, al ser un grup que ja està consolidat des de fa anys i que s’ha guanyat una bona consideració dins el món del heavy metal, es trobava en un ambient ple de desconeguts que l’únic objectiu que els portava allà era gaudir de la seva música. Per tant, en aquest segon grup, l’element de la “intimitat” present al primer, desapareix.
II. Conceptualització de la música
Més endavant, a l’apartat d’entrevistes, es veurà d’una manera més clara el conjunt d’idees que tenen els heavies sobre la seva música i com creuen que ha de sonar. Tot i així, convé avançar que el so heavy deriva d’una oposició als esquemes habituals de la música més comercial i generalitzada, com és el pop. Molts cops a les entrevistes se m’ha presentat el pop com a gènere antagonista del heavy metal [o també el metal]. Per tant, si el primer ve a representar l’acceptació immediata i total de gran part d’individus a una música que disposa de tot tipus de recursos per a arribar a la màxima quantitat de persones possible (els mitjans de comunicació són un medi molt potent) en un moment concret, comunicant sempre el mateix tipus de missatges, i on molts d’aquests grups repeteixen molt sovint una mateixa idea melòdica i/o harmònica sense oferir massa varietat, el segon actua com a oponent d’aquest: l’objectiu ja no recau en compondre una música per a agradar a tots en un moment determinat [que, tant ràpid com sorgeix, s’acaba], sinó, amb uns recursos instrumentals i vocals i de difusió més limitats que el pop, crear una música que expressi les idees i sentiments més pròpies del grup que de la massa fent ús de temàtiques que mai o poques s’han empleat en el pop [a aquest darrer gènere actualment les seves lletres giren entorn a la temàtica del sexe, amb temes com Tonight I’m fucking you d’Enrique Iglesias, Ai seu te pego de Michel Teló i Give me everything de Pitbull; i, per altra banda, tenim temàtiques que fan referència a l’amor o desamor, sense cap referència carnal, com Someone like you d’Adele, Lovelife de Kate Ryan i We found love de Rihanna]. Les temàtiques del pop, com a conseqüència directa de gènere que pretén agradar a tots, responen als interessos socials d’avui dia del col·lectiu jove.
El heavy metal, segons els seus seguidors, és descrit com un tipus de música que ha de comportar duresa, força i potència, característiques que puguin transmetre una sensació de rebel·lió i diferenciació respecte la vida social generalitzada pel pop explicats anteriorment. Per tant, la conceptualització que es fa del heavy metal té com objectiu arribar a un tipus de comportament que trenqui els esquemes habituals (temàtica de les cançons, forma de vestir, so empleat pels instruments,...) establerts pels esquemes habituals de la música més comercial [que, en al meva opinió, simbolitza la poca inquietud de recerca per part dels oients, que es conformen moltes vegades amb la primera activitat o registre sonor que se’ls repsenta].
Tornant a la contraposició amb el pop, aquest gènere moltes vegades es caracteritza pel nivell musical no virtuosístic dels músics que l’interpreten. El virtuosisme musical en el heavy metal, tal com explica Sílvia Martínez, és un factor molt ben considerat, sobretot a la guitarra solista [si es va a un concert on les cançons tinguin solos potents de guitarra, es pot observar molts cops la impaciència del públic perquè aquest arribi, fins i tot molts cops se li pot arriba a donar més importància que a la tornada]. Aquesta frase sintetitza perfectament aquesta idea: “els solos de guitarra esdevenen de seguida objecte d’admiració per als seus seguidors alhora que constitueixen el centre de crítiques dels seus detractors”. És evident la importància que se’ls dóna als solos de guitarra, però en la meva opinió parts de les cançons on la veu, el baix o la bateria hi destaquin molt també són molt admirades, sobretot en el directe [es valora que es faci de la mateixa manera que al CD, o fins i tot que la superi]. Per a posar un exemple: en un directe de Hail and kill de Manowar, el cantant (Eric Adams) sosté una nota aguda d’una potència considerable durant 20 segons, abans que entrin els altres instruments “a tota pastilla”.
III. So musical: Si es segueix la idea de pensament que defensa el heavy com a subgènere en concret (i no com a estil englobador en general) i només es té en consideració el so, és evident la distància entre el heavy i altres subgèneres, alguns més que altres, com s’ha explica en apartats anteriors. En la meva opinió, les principals característiques del heavy metal en quant a so serien: gran treball a nivell guitarrístic (destacar les parts únicament instrumentals o els solos. Segons Sílvia Martínez, la guitarra ha acabat esdevenint “l’instrument emblemàtic del heavy metal”), bateria amb accents molt marcats i [potser el tret més característic del heavy com a estil] la tessitura de veu alta on canten els cantants, amb notes agudes sostingudes bastat de temps mediant un timbre “punxant”.
Sílvia Martínez distingeix tres elements propis del so del heavy metal: el volum, la contundència i la distorsió.
Volum: “per als seguidors del heavy metal el volum és sempre un element positiu, un tret sonor que transmet l’energia, el poder i la sensació de transcendència emblemàtics del so metàl·lic”. Els entrevistats per a aquest treball deien coses de l’estil: “quan toques heavy en directe la sensació que tens és que el volum està molt alt, amb molta força. Això t’absorbeix molt” o “[parlant de tocar temes heavies dalt d’un escenari] En los temas más cañeros todo se intensifica: la concentración, la fuerza, los nervios,...” . La primera frase és una síntesi de la sensació de “l’energia, el poder i la sensació de transcendència” exposada per Martínez que provoca una música alta. A la segona frase es demostra que hi ha una implicació més forta a l’hora de tocar en els temes que són menys calmats i que indiscutiblement impliquen més volum
Contundència: Sílvia Martínez la defineix com “la sensació de pesantor”. Cal tenir en compte que, a diferència dels altres dos elements, aquest és bastant subjectiu; el fet de decidir si un so és més o menys contundent dependrà totalment de l’opinió personal dels individus i el seu punt de vista intern. Al no poder-se observar amb objectivitat costa més de descriure que els altres. D’aquest element, Martínez exposa: ”La contundència de la pulsació rítmica accentuarà la potència buscada amb aquest ús sobredimensionat del volum”. A continuació, l’autora relaciona aquesta idea amb l’ús d’un ritme sense complexitat: “una estructura rítmica simple respon millor a la idea de contundència i energia que reclama l’estètica heavy”. És cert que els heavies no consideren el ritme com a element més important de la seva música, la prova és que, de tot el conjunt d’entrevistes, només hi ha hagut una persona que m’hagi fet referència al ritme i em deia que aquest era “muy predecible”. La importància del ritme recau en que aquest sigui tocat, com diria Martínez, de manera “contundent”, “amb pesantor”.
Distorsió: Considero aquest element com a bàsic dins aquest estil [tot tampoc s’ha d’excloure totalment el so sense distorsió, conegut popularment com a “net”]. La distorsió és aquell element que dóna una dimensió d’agressivitat i rebel·lia al volum. La guitarra és un dels elements més importants del heavy metal i la distorsió és un complement que ajuda a que estaqui. Un element molt propi de la distorsió seria el pedal.
PROCEDIMENTS D’OBTENCIÓ DE DADES: L’ENTREVISTA
Considero el conjunt d’entrevistes que he realitzat com la part més productiva de la investigació. Amb aquestes ens podem fer una mínima idea d’allò que pensa, com ho pensa i per què ho pensa. També és important prestar igual atenció a les reaccions físiques dels entrevistats a les preguntes. He considerat formular les preguntes amb un vocabulari informal per tal de establir una proximitat amb l’entrevistat i que d’aquesta manera aquest es senti més còmode i respongui amb la mínima cohibició possible.
He realitzat un seguit d’entrevistes partint totes de sis preguntes bàsiques:
1. Què és el primer que et ve al cap si et dic heavy metal?
L’objectiu d’aquesta pregunta és deduir què associa l’individu de forma directa amb l’estil heavy metal, quines connotacions li dóna. Sobta la sorpresa amb la que la majoria d’entrevistats reben aquesta primera pregunta [molts d’aquests els costa donar una resposta precisa en poc temps, es queden pensant llarga estona i després exposen les seves opinions]. El fet que s’estiguin una llarga estona plantejant una possible resposta indica que el concepte heavy metal és més aviat complex i costa de sintetitzar.
Les idees que han coincidit en molta gent han sigut:
• Cabell (referint-se a melena llarga). Un tret molt distintiu del heavies. Aquell que es consideri part de la ètnia del heavy metal té moltes probabilitats de que es deixi el cabell llarg. Sovint s’emplea el terme grenyes per a designar el tipus de cabell dels heavies. Terme més aviat despectiu que ve a designar cabell despentinat i brut [clara influència de prefix vinculat amb brutícia i falta d’higiene]. • Iron maiden. Aquest grup significa per a molts l’essència del heavy metal, ja que es situa en una època on aquest estil de música ressorgí (NWOBHM) i arribà a la seva auge de popularitat. Els grups que existien abans d’Iron madien, com ara Led Zeppelin o black Sabbath són discutibles per a molts que siguin o no siguin heavies, però on tots coincideixen és que els Maiden ja són pròpiament heavy metal. • Concerts. Per als heavies és de importància crucial la música en viu. Admiren el fet que hi hagi un tipus de música que en el directe superi el CD (van en contra del playback i de tot artista que no pugui demostrar un nivell mínimament equivalent a l’establert a la gravació sonora. • Guitarra. En el heavy metal aquest instrument pren una gran autonomia i els solos acostumen a ser brillants i ràpids, estaria en un nivell equivalent a la veu. • Caçadores de cuir. És un tret propi de l’estètica heavy. Les caçadores han de ser de color negre, color associat també a la roba heavy. Als 80, època d’or en el heavy metal va ser portades pels punks i els heavies. Aquest tipus de caçadora de cuir ha sigut una peça de roba molt utilitzada per diversos col·lectius, però se l’ha acabat associant al heavy metal.
2. Què és allò que més t’agrada del heavy? Hi ha alguna cosa que et desagradi?
Aquesta pregunta costa de dues parts. La primera tracta a cercar què busquen els entrevistats com a individus en aquesta música, quins factors són aquells que provoquen que el heavy metal sigui un estil de música especial per a ells. La segona, què és allò que més els desagrada, allò que els fa allunyar més de l’estil.
Cal destacar de les respostes a la primera pregunta que és una gènere que, en referència exclusiva al so musical, és un gènere molt ric i original (destaquen el treball de la guitarra). Un altre factor positiu seria les sensacions de força, energia i potència que desprèn, capaços de fer que l’oïent es desfogui. Tal i com va dir una entrevistada: “en el ambiente heavy se hacen amigos rápidamente porque por el simple hecho que te guste el estilo ya hay una afinidad”. Hi ha la visió del heavy com a gènere musical per a compartir amb els iguals, creant una unió i apropament molt directa entre aquells que en són seguidors. L’autenticitat que els seguidors atorguen al heavy metal és innegable. Aquesta es situa en diversos àmbits, com el de la perdurabilitat: a diferència d’altres estils de música on la música únicament té una rellevància social en un moment determinat com per exemple el pop, el heavy metal mai passa de moda, i el factor d’antigüetat és tractat amb distinció (ex: que un grup a l’actualitat encara estigui comprès pels mateixos membres que quan va començar i que la seva música no hagi perdut inspiració ni originalitat està molt ben valorat). Hi ha la visió romàntica de que el heavy metal és un gènere on el seu objectiu principal no és difondre’s ràpidament per aconseguir grans guanys econòmics, sinó per, mitjançant la síntesi de les emocions del grup, agradar a tot aquell que l’escolti sense haver de fer ús de patrons comercials ja pensats per a ser agradats a priori.
En aquesta segona pregunta, la gran majoria d’entrevistats han fet referències a concepcions, idees i persones provinents d’un entorn extern al seu cercle cultural; opinions sobre l’estereotip que se’ls dóna. Segons els entrevistats, els heavies són vistos com persones amb poca higiene, alcohòlics i drogoaddictes, molt agressius i incultes. També exposen que el heavy és vist com a gènere vinculat amb la masculinitat i el satanisme. Altres han exposat oposicions envers aspectes referents al so musical, com ara que és una música simple i lenta mancada d’innovació i limitada instrumentalment. Aquestes persones prefereixen estils on, per exemple hi hagi presència d’altres instruments a part dels típics-tòpics del heavy metal (guitarra solista, guitarra rítmica, veu, baix i bateria) o música més ràpida amb harmonies més complexes. Una altra referència al so que no agrada gens als seguidors d’aquest estil musical seria el prefix que molta gent té que “el heavy no és música; és soroll”. Aquest tipus de crítica hi ha sigut sempre present ja des dels orígens del heavy metal. Tal com exposa Sílvia Martínez a “Enganxats al heavy. Cultura, música i transgressió”, es publicà l’any 1976 un article a la revista The Rolling Stone Illustrated History of Rock & Roll que fa la crítica següent:
“El heavy metal rock no és més que un munt de soroll; no és música [...] De tot el rock contemporani, aquest n’és el gènere més estretament identificat amb la violència i l’agressió, la rapinya la carnisseria [...]”
Finalment, tampoc estan conformes amb aquell conjunt de persones que pretenen aproximar-se a la cultura heavy però que són rebutjats per aquest conjunt social per a no complir uns requisits mínims que ells considerin apropiats (com, per exemple, presumir de saber molt d’un grup i només haver escoltat poques cançons, haver escoltat grups no considerats com a heavies pels propis heavies i que aquesta persona sí que els consideri, etc.); aquesta gent és anomenada poser, i representa la no-autenticitat de l’individu respecte el heavy metal Com em va dir una entrevistada, “una subcultura underground es una espacio de resistencia a la homogeneización identitaria que se nos trata de imponer”. Els heavies cerquen elements que vagin en contra d’aquesta homogeneïtzació i que els permetin crear una identitat pròpia i exclusiva, una identitat autèntica.
3. Quin és el grup heavy que més t’agrada? Per què?
Ampliació de la pregunta anterior però d’una forma més específica. Saber quin grup conté les característiques bàsiques que siguin representatives d’aquest estil de música i què és allò que fa que tingui autenticitat. Saber què és allò autèntic per a desxifrar allò que no ho és.
De tots els grups que han dit els entrevistats, hi ha quatre que es repeteixen: Iron maiden, Metallica, Black Sabbath i Helloween. D’aquests grups cal destacar la bona consideració que es té per la veu dels cantants, el producte sonor en sí mateix i el treball guitarrístic (els solos, la velocitat i el tractament d’aquest instrument com si toqués una veu secundària i no un simple acompanyament). I més concretament, a Iron maiden, el baix, i a Metallica, la ràbia que transmet.
Altre grups expressats han sigut Judas priest, Manowar, Led Zeppelin, Guns’nd’roses, AC/DC, Blackstone cherry, X-Japan, Symphony X, Extremoduro i Evanescence. [Excepte el primer, es pot discutir la pertinença d’aquests grups dins el heavy metal. La concepció que tingui cadascú condicionarà molt..
4. Formes part d’algun grup heavy? En cas que la resposta sigui afirmativa, Quines sensacions tens quan surts a l’escenari? Quina mena d’emocions i sentiments pretens transmetre al públic?
Sent per als heavies el concert un dels elements importants del heavy metal, trobo interessant saber el conjunt de comportaments que es desenvolupen mentre es realitza l’activitat musical.
La gran majoria d’entrevistats estan o han estat en un grup de heavy o d’estil musical similar. Hi ha hagut una gran varietat de respostes: des de nervis considerables i concentració a despreocupació i “desparpajo” absoluts, però tots coincideixen en tenir l’objectiu de gaudir-ho i divertir-se. Diuen del heavy que és un estil de música que té tanta força que “t’absorveix”, i com més força tingui, més ho farà (“en los temas más cañeros, todo se intensifica”).
En relació amb el públic, en general els músics heavies defensen que hi hagi una connexió amb el públic, animar-lo verbalment i gestualment, gaudir de la música des de l’escenari per a que així pugui arribar al públic i el gaudir sigui recíproc, fer bona música que el públic pugui apreciar i que, d’aquesta manera, es senti part d’ella. Hi ha que defensen el fet de fer espectacle dalt l’escenari per a que la gent s’ho passi bé i es diverteixi.
5. Creus que una dona encaixa en un grup de heavy de la mateixa manera que un home?
Esbrinar si, en un principi, els sobta com està formulada la pregunta i, per tant, si ja tenen el constructe prefixat que el heavy és un gènere quasi exclusiu de nois. En les entrevistes realitzades m’he trobat dues possibles reaccions: la primera és la sorpresa davant l’enunciat de la pregunta, on es mostra una clara igualtat de consideració en que sigui una música que es pugui fer per igual en els dos gèneres. La segona, no replantejament de l’enunciat i resposta immediata; per tant, acceptació de la prioritat d’homes com a intèrprets de heavy metal per sobre el gènere femení.
Per les respostes obtingudes a partir de les entrevistes, hi ha una acceptació de la dona si aquesta toca la guitarra (tant solista com rítmica), la bateria o el baix. Ara bé, la polèmica sorgeix quan es qüestiona el paper de la dona com a cantant: hi ha dues postures envers aquesta visió. La primera, aquells que defensen que el heavy metal és un gènere on hi ha d’haver el timbre rude característic de l’home en contraposició amb l’associació de la veu de la dona com a dolça i suau. Creuen que la veu suau i dolça de la dona encaixa en altres estils melòdics (com el gothic metal o el power metal simfònic), estils caracteritzats per no ser tan agressius ni desprendre tanta força ni potència com ho fa el heavy, sinó que fan ús de melodies tristes i apagades amb caire melancòlic; un estil més associat a la debilitat (“no hay punto de comparación entre una voz de chico y otra de chica: un grupo pasaría de ser de un estilo tipo Metallica a Within tempatation”). Els que defensen aquesta idea també han desenvolupat una relació entre la dona i el pop. Per a ells, el pop seria un estil més de dones, ja que normalment els hi agrada el paper de diva (“el heavy es un género para transmitir, y normalmente las chicas van más a lucirse”) També m’he trobat amb comentaris on, inconscientment, han destcat la “masculinitat” del heavy metal, com a ambient propi d’homes (“puede que [las chicas] tengan miedo a meterse en un ambiente masculino”).
La segona postura envers la consideració de la dona com a cantant de heavy metal és aquella que defensa que és indiferent si és un home o una dona el que canti mentre ho faci de forma que agradi al oïent. Cito textualment paraules de dues entrevistades, “no es cuestión de género, sino de que lo hagas bien” i “creo que una mujer encaja en donde quiera encajar, eso ya lo hemos demostrado [...]. A menudo se ha ofrecido la imagen de las chicas heavies como la “novia de...”, lo cual es un insulto”. En aquesta postura no existeix cap tipus de discriminació envers el gènere femení, mostra una actitud feminista i igualitària. La gent que té aquest punt de vista també creu que el heavy metal, si es tocat per un grup mixt on pugin conviure els dos sexes sense problemes, esdevé un gènere on l’activitat musical s’enriqueix.
6. Creus que el heavy es un estil que s’escolti per igual entre dones i homes?
Aquesta última qüestió de l’entrevista té un objectiu molt semblant a l’anterior. Esbrinar la consideració del heavy metal com a gènere més d’homes o igual entre homes i dones fixant-se en l’oïent. Descobrir si ja hi ha una idea prefixada que aquest tipus de música sigui escoltada més pel sector masculí, o no hi és. La gran majoria de respostes a aquesta pregunta coincideixen en que el heavy metal és un gènere escoltat majoritàriament per més homes que dones. Segons aquest punt de vista, i citant una frase d’un entrevistat que ho expressa clarament, “las mujeres son educadas para ser más finas, para cuidarse” [personalment, estic totalment d’acord amb aquesta afirmació, només cal observar la imatge que es va promovent als mitjans de comunicació de la dona, fent propaganda de productes de bellesa i manteniment del cos per a mantenir una “feminitat” estàndard]. Hi ha hagut entrevistats que m’han fet una relació entre la dona i el pop: “muchas chicas siguen la música que está de moda, o sea, el pop”. També cal destacar el que em va dir algú: “els prejudicis [soroll, brutalitat, etc.] que es tenen a aquest estil musical fan que la majoria que l’escoltin siguin tios. Una vegada una noia em va dir: “si escoltes heavy, no lligaràs” ” . Per sort, molta d’aquesta gent que opina d’aquesta manera creu que aquestes barreres de masculinitat i feminitat s’estan trencant cada cop més, i que va augmentant el nombre de noies que escolten heavy metal o estils de música semblants. Ara bé, hi ha una minoria de gent que opina que, encara que el heavy metal tingui aquest tipus d’estereotip, aquest és escoltat igual entre nois i noies.
CONCLUSIÓ
La principal dificultat que m’he trobat a l’hora de realitzar aquesta recerca és que el fet que la concepció de heavy metal sigui entesa perfectament però que a l’hora de explicar-la costi tant, i el fet que molta gent tingui idees molt diferents sobre el heavy, faci realment laboriós establir judicis d’aproximació absoluta que facin comprendre de manera senzilla tot aquest entramat. En termes molt generals es pot considerar dos conceptualitzacions diferents: la primera defensa que el heavy metal és un estil que engloba els altres subgèneres del metal i la segona, aquells que consideren que el heavy metal és un estil tancat en sí mateix i molt diferenciat dels altres subgèneres.
Una altra dificultat és que m’ha costat molt més trobar dones que homes per a entrevistar-les. La gran majoria de dones les vaig haver d’anar a buscar especialment; per tant, això demostra que o hi ha menys dones que escoltin aquest tipus de música actualment o bé no volen donar-ho a conèixer de la mateixa manera que els homes.
També va ser difícil el fet que, únicament amb l’observació de dos concerts de heavy metal no acabava d’entendre molt bé l’estètica i el pensament d’aquest moviment que em donéssin resposta a les preguntes plantejades a la hipòtesi principal. Personalment no vaig percebre [o no vaig saber distingir] una actitud pròpiament masculina al concert d’Onirion. [Si hagués canviat qualsevol dels membre del grup per una noia, no hi hauria notat diferència. De fet, com he demostrat abans, Girlschool va tenir comportament molt similars a Onirion]. A més, en la meva opinió en aquest treball és tant important la tasca del músic com la del no-músic tant en un concert com fora d’aquest, i considero que no em puc limitar a plasmar les sensacions de l’activitat musical en viu per molt enriquidores que aquestes siguin, sinó que em cal entendre de la millor manera possible tot el rerefons contextual que envolta el fenomen del heavy metal. No solament es crea tota una ideologia de pensament en aquell que duu a terme una activitat musical sonora, sinó també aquell que l’observa i fa judicis sobre aquesta.
Responent a la pregunta exposada a la hipòtesi principal “hi ha poques dones en grups de heavy perquè sigui un gènere que escoltin més homes que dones, o bé hi ha poques dones que escoltin heavy a causa de la poca presència de les seves semblants en grups d’aquest estil?” Crec que hi ha evidència que en el passat el heavy era un gènere escoltat per igual entre nois i noies (citant una frase d’una entrevistada d’una trentena d’anys que visqué l’època del heavy com a autodeterminació adolescent, “en mi clase había muchos colegas a quienes les gustaba esta música, chicas y chicos”), però a causa d’aquesta imatge que se li ha atorgat de “gènere per a homes”, “gènere masculí” ha tingut conseqüències respecte a la consideració de les dones d’aquest estil. Opino que aquesta imatge excessiva de masculinitat possiblement sigui falsa, i en realitat el heavy és un gènere que, tant a nivell d’oïents com d’intèrprets, hi ha més quantitat de dones de la que ens pensem. Quanta més presència hi hagi de la dona en grups de música, més acceptació hi haurà per part dels oients i s’anirà normalitzant més la idea de gènere musical dedicat en igualtat als dos sexes. Una de les idees més importants a ressaltar de les entrevistes és una resposta donada a la pregunta 6. Alguns entrevistats em van exposar que cada vegada més dones escolten heavy. En la meva opinió, crec que aquesta afirmació no és del tot correcta. Jo més aviat diria que cada vegada més dones donen a conèixer que escolten heavy [però és una simple opinió personal]. Potser l’excessiva baronia que se li dóna a aquest estil de música no ajuda a que les dones es sentin representades amb aquest gènere, però si, a poc a poc i progressivament, va desapareixent aquesta prefixació, potser es sentiran més lliures d’identificar-se amb aquest gènere sense ser vistes com unes “marimachos”, dones a les quals se’ls aplica valors masculins en un sentit més aviat despectiu. Aquesta imatge de masculinitat també exclouria d’alguna manera el col·lectiu homosexual d’homes, al que se li atorguen propietats molt diferents del col·lectiu heterosexual masculí i [fins i tot, es podria dir que “anti-masculines”], però el fet que aquest col·lectiu també escolti i interpreti aquest tipus de música. Proves que ho demostrin és una frase d’una entrevistada d’edat adulta, “he conocido a muchos heavies gays”, i el fet que el cantant de Judas Priest, Rob Halford, ha acceptat la seva homosexualitat en públic). Tot això trenca l’esquema de que el heavy metal hagi de tenir un entorn social i uns continguts exclusivament masculins.
BIBLIOGRAFIA EMPLEADA
-Martínez, Sílvia, 1999: Enganxats al heavy. Cultura, música i transgressió, Lleida, Pagès editors.
